A vegades, em trobe atrapada en un cercle frenètic d’angoixa constant, perquè no tinc la pausa que cal per apreciar el temps que s’escorre entre les meues mans. Visc en un món de velocitat i asfalt. De soroll i fred.
Les cares que em creue, fugaces i indiferents, no em miren als ulls. Però si em baixara d’aquest tren que només avança, amb rumb incert però sense treva, de cas algú ho aturaria fins que estigués preparada per tornar a pujar? Quan arribarà el tan anhelat moment de detindre este món boig que no cessa de córrer?
A vegades, em trobe atrapat en un cercle immutable d’angoixa constant, perquè no hi ha cap mena de canvi, d’evolució, mentre la sorra s’escorre entre les meues mans. Visc en un món de calma i sequera. De silenci i xafogor.
Les cares que em creue, càlides i acollidores, cada cop tenen uns ulls més cansats. I si arribara un tren amb destí desconegut que em pogués treure d’aquesta inèrcia, seria capaç de pujar-me i abandonar aquest lloc erm? Quan arribarà el tan anhelat moment de tornar a fer girar les agulles d’un rellotge aturat 40 anys?